dimecres, 30 de novembre del 2011

Poesia den Pere de s'aigo

POEMA D’EN PERE DE S’AIGO


Fa molts d’anys en un poble conegut

hi vivia en Pere, un homenot

que anava sempre carregat amb

una gran gerra d’aigua dalt el cap.



Cruixit, desesperat i molt cansat

un ase molt feiner es va comprar.

Per no anar tan, tan i tan carregat

de l’aigua que havia de portar.



Les dones cotorres de per allà,

sempre demanaven, preguntaven

la resposta del que havia costat,

l’ase marró que havia comprat.



Arri, arri deia en Pere cansat

Sense contestar a ningú d’allà.

Arribà un dia tot desesperat

que una de molt grossa es va cabilar.



A l’Església tot cansat va anar,

la il·luminà i les campanes sonà.

La gent cansada i dormida hi va anar

pensant que es tractava d’un Cos Sant.



Com un ésser diví es va disfressar,

damunt l’altar: set, set i set! va cridar.

De neguit el poble es va inundà

i ningú dins la capella quedà.



Quan la gent se’n anà molt va pensar

el que abans els havia passat.

En Pere content baixar de l’altar

i ell tornar a casa com un rei.



Arri, arri deia en Pere cansat

sense contestar a ningú de per allà.

Arribà un dia tot desesperat

que una de molt grossa es va cavil·lar.


dissabte, 15 d’octubre del 2011

Juan Palomo

El productor Juan Palomo, després de passar les vacances, vol fer unes cançons amb les nostres rondalles. Ens convida a participar en aquest projecte.


dimecres, 7 de setembre del 2011

Rondalla En Pere de s'aigo

En Pere de s’aigo1

Açò vol dir que era un homo de Ciutadella que era de nom Pere, que no feia més que traginar aigo en tot el sant dia; per açò sa gent va arribar a dir-li En Pere de s’aigo. Sempre el veien per aquí i per allà amb sa gerra dalt s’espatla, cercant qui necessitava aigo.
           
Així mateix era cosa feixuga traginar tot lo dia aquell mac de gerra que en venir es vespre el deixava tot esbraonat. Per açò un dia es va determinar a comprar un ase, que li va costar vint-i-una pesseta.
           
A l’endemà de bon dematí ja començà a córrer amunt i avall, trescant carrers amb s’ase carregat de gerres.
           
Ses dones, just el veien, començaren a dir:

– I que t’ha costat aquest ase, Pere?
– Arri! –deia ell, sense escoltar-se-les gens.
            – ¿Què n’has pagat? –deia un altre.
            – Arri! –seguia En Pere donant fuetada a s’ase.
            – Ell tot es dia podria donar es net a tothom! –responia ell– Si bastàs dir-ho una vegada!
           
Però no ho podia aturar. De cada dia més, ses dones, quan feia la volta, venga preguntar i tornar preguntar:

            – ¿Què t’ha costat, Pere, aquest ase?
            I ell: “Arri!”, sense donar patent a ningú.
           
Un dia se’n pensà una.
           
Ve es vespre, se’n va a la iglésia i s’asseu a un racó. Quan ve que és ben fosc, que s’escolà ja havia tancat i tothom era a’s llit, comença a encendre candeles i més candeles, llànties i salamons, i va deixar la iglésia amb una gran lluminària. Se’n puja dalt es campanar, i així, devers les dotze de sa nit, ja és partit, repica qui te repica.
           
Al punt tot es poble va estar alt:
           
– ¿Què serà un cos sant2 –se deien, i ja li havien acopat cap a la iglésia.
           
En Pere esperava dalt l’altar major vestit d’escolà. Amb un moment tot es poble va estar reunit dins la iglésia creguent que se tractava d’un cos sant.
           
– ¿Què voleu de part de Déu? –s’atreví a cridar un.
           
I ell, amb una veu molt fosca, respongué:
           
– Encara no hi hi sou tots. Fins que hi sigueu tots no ho puc dir.
            – Sí que hi som tots –li deien.
            – No encara –deia ell.
            – ¿Qui falta, idò?
            – A tal lloc –va dir En PEre–, qui tenen una fieta malalta, no han vingut.  Anau-hi a corrents i que vénguin tots.

            I van partir alguns a menar aquells pagesos.
           
– Ara hi som tots –van dir llavores.
            – Idò, ara ho puc dir –respongué ell–. Set i set i set pessetes me va costar s’ase. Trob que ara ho sabreu tots.
            – Oh, i és En Pere de s’aigo! –va dir tothom– Mirau! Qui ho havia de dir? Si que mos ha catxat!
           
I tothom, atordit de sa passada, es va retirar a ca seva; empegueïts d’haver prest En Pere de s’aigo per un cos sant.
           
I qui no ho creu, que ho vagi a cercar.

----------------
1 FERRER, Andreu. Rondalles Menorquines* Ciutadella. Editorial Nura, 1979
2 Aparegut de l’altre món, enviat per Déu.